Aquest és un resum dels resultats que hem obtingut fins ara per a cada cognom completat. Els voluntaris poden accedir als seu propis resultats clicant aquí.
En els següents textos, abans de comentar els resultat genètics, donem una breu idea general de la freqüència, distribució i etimologia dels cognoms de l’estudi. L’entrada principal de cada cognom correspon a la forma més freqüent, encara que no s’adigui a les normes ortogràfiques actuals. Totes les freqüències dels cognoms fan referència a freqüències relatives a la població de cada comarca o localitat i no pas a xifres absolutes.
Les freqüències a les comarques del Principat provenen de l’IDESCAT; per illes i municipis de les Balears, de l‘IBESTAT . Pel que fa a la Catalunya, corresponen a les freqüències dels cognoms en els cònjuges dels matrimonis celebrats el segle XVIII i recollits per Joan Peytaví (“Antroponímia, poblament i immigració a la Catalunya moderna. L’exemple dels comtats de Rosselló i Cerdanya (segles XVI-XVIII)”, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2010). Les dades del País Valencià i de l’Aragó són estimes a partir del directori telefònic. Per a les freqüències en províncies espanyoles, hem acudit a l’INE, i per a la resta del món, a World Names Profiler.
En l’etimologia, hem seguit Francesc de Borja Moll (“Els llinatges catalans”, 2a edició, Ed. Moll, Mallorca 1982), amb alguns apunts d’Enric Moreu-Rey (“Antroponímia. Història dels nostres prenoms, cognoms i renoms”. Publicacions Universitat de Barcelona, Barcelona 1991) i Joan Coromines (“Onomasticon Cataloniae”. Curial, Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, La Caixa, Barcelona, 1989-1997). Les notes històriques provenen d’Enric Moreu-Rey, op.cit.
Adell és un cognom freqüent a les Terres de l’Ebre, els Ports i el Maestrat. Segons Moll, pot provenir dels cognoms llatins Adellius i Atilius. En l’Alta Edat Mitjana apareix llatinitzat en Atilius (817), Adilius (908) i Adelius (947). En canvi, Coromines proposa que deriva de l’àrab Abd El-Läh.
Hem pogut obtenir resultats de 39 dels 43 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 12 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Destaca sobremanera el llinatge 1, que engloba 23 dels 39 voluntaris i és molt majoritari als Ports i l’Alt Maestrat. El llinatge 3 és molt menys freqüent i caracteritza els Adell del Baix Camp, el Priorat i la Ribera d’Ebre.
Albert. Cognom dispers per Catalunya i freqüent a la Plana de Castelló, l’Horta, la Vall d’Albaida i la Canal de Navarrés. La forma Aubert és freqüent al Conflent. Del patrònim (nom de persona) germànic Albert, “noble brillant”.
Hem pogut obtenir resultats de 58 dels 59 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 22 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Destaquen el llinatge 8, particularment freqüent a la Vall d’Albaida, l’11, abundant a l’Horta Sud, i el 3, que es troba a l’Alt Maestrat.
Els voluntaris de cognom Aubert es troben en dos llinatges, separats de la resta de voluntaris cosa que fa pensar en un origen independent més que no pas en un canvi ortrogràfic a partir d’un avantpassat Albert.
Cap dels haplogrups trobats en la mostra no és particularment freqüent a Alemanya, i, per tant, cap dels voluntaris no sembla tenir avantpassats remots germànics, malgrat l’etimologia germànica del cognom.
Alemany és un cognom dispers per Catalunya i freqüent a Mallorca (especialment a Andratx) i a les comarques valencianes de la Marina Alta, Ribera Alta, Safor i Alacantí. Segons Moll, natural d’Alemanya, però el segle X es troba Alaman com a prenom. En el fogatge de 1553 es troba un Francesc Alemany Robau a Mollet d’Empordà i un Joan Alamany Asnar a Horta de Sant Joan. Tres immigrants francesos (occitans) a Barcelona el 1637 es diuen Alamany. Actualment, la forma Alamany és molt poc freqüent: només la porten 36 persones, la majoria a Barcelona i el Vallès.
Hem trobat que els 71 voluntaris Alemany són descedents de 20 avantpassats diferents. Dels haplogrups (tipus de cromosoma Y) més abundants a Alemanya, només se’n troba un (R1b-U152) en un d’aquests fundadors; per tant, la majoria dels Alemany no són descendents d’alemanys, sinó que el cognom Alemany deu derivar de l’antic nom Alaman. D’entre els 20 llinatges que hem detectat, destaquen el llinatge 4, estès ampliàment pel Penedès i l’Alt Camp; el 5, que agrupa bona part dels Alemany de Castelló i València; el 13, que relliga la Marina Alta i Mallorca i que podria ser el resultat de la repoblació amb mallorquins després de l’expulsió dels moriscos; i el 14, estès per diverses comarques alacantines.
Armengol. Cognom difós per Catalunya, especialment a la Noguera, Segarra, Urgell, Alt Urgell, Cerdanya i Berguedà, on és molt freqüent la forma Armengou. A Mallorca sovinteja Amengual, especialment al centre de l’illa. Del prenom d’origen germànic Ermingaud, format per les divinitats Ermin i Gaud.
Hem pogut obtenir resultats de 73 dels 74 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 23 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Destaquen el llinatge 7, particularment freqüent a la vall del Llobregat, l’11, que agrupa voluntaris del Camp de Tarragona l’Urgell i la Segarra, i el 20, que engloba tots els Armengou, originaris de l’Alt Berguedà. Els dos voluntaris Amengual mallorquins presenten orígens diferents entre ells i de tots els Armengol, per la qual cosa no n’hem pogut precisar un origen concret al Principat.
Balasch és un cognom poc freqüent, amb màxims a l’Urgell i la Noguera. Originàriament era un prenom (nom de pila) d’arrels pre-romanes: Moll hi veu a l’arrel bela (corb en basc) i Coromines reconstrueix Belazko, que significaria “falconer”. En documents del s. X hi apareix un Belasco vingut de l’extrem occidental del Pirineu.
Hem pogut obtenir resultats de 29 dels 31 voluntaris Balasch. D’aquests, 23 pertanyen al mateix llinatge i serien descendents d’un avantpassat comú, probablement medieval. Aquest llinatge té dues branques diferenciades genèticament: una engloba Balasch de Barcelona, Terrassa i Falset, i la resta abasta els Balasch de Ponent. És possible que entre els avantpassats dels Balasch que no són d’aquest llinatge s’hagin donats casos de transmissió del cognom matern, adopcions o falses paternitats.
Bonastre. Cognom poc freqüent, amb màxims a la Conca de Barberà, Anoia i Urgell. A València es troba sobre tot a la Vall d’Albaida, l’Alacantí i l’Alcoià. Segons Moll, de bon astre, nom donat com a bon auguri. Podria procedir també del topònim Bonastre, vila del Baix Penedès, que segons Coromines tindria una derivació tortuosa d’ullastre (olivera borda): L’Ollastre > Lo Llastre > Allastre > Malastre > Bonastre (aquest darrer pas, forçat voluntàriament pels bonastrins per a conjurar la malastrugança del nom del poble, sempre segons Corominas).
Hem pogut obtenir resultats de 24 dels 25 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 12 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Destaquen el llinatge 12, que engloba bona part dels Bonastres catalans, i el llinatge 4, trobat entre els Bonastres del sud del País Valencià i que pertany a l’haplogrup J1-P58, que es troba freqüentment en àrabs i jueus.
Bosch. Cognom ubicu. A Catalunya, presenta dos pics disjunts, a la Garrotxa i el Pla de l’Estany, i al Pla d’Urgell i les Garrigues. Present a la Catalunya Nord, especialment a Perpinyà i als Aspres. A les Balaears, es especialment freqüent a Menorca. De bosc. Tres immigrants francesos (occitans) a Barcelona el 1637 es diuen Bosch.
Hem pogut obtenir resultats de 56 dels 59 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 41 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Destaquen el llinatge 20, que es troba al Pla d’Urgell i les Garrigues i el 15, freqüent també a Ponent. El cognom Bosch presenta una elevada diversitat genètica, cosa que fa pensar que la seva freqüència elevada es deuria a un alt nombre de fundacions independents. De fet, la mostra de voluntaris Bosch és pràcticament indistingible d’una mostra general de la població presa sense tenir en compte el cognom.
Cabot. Cognom present al Rosselló, i a la Serra de Tramuntana i Raiguer de Mallorca, i, en menor mesura, a l’Alta Ribagorça, el Solsonès i el Maresme. De cap gros, on el cap es pot referir a la testa humana o al promontori de la costa. Fomet Cabot era un morisc present al fogatge de Móra d’Ebre del 1496. També és freqüent a França, i a Boston, on formaven un dels Boston Brahmins, o famílies de l’elit de la ciutat. John Collins Bossidy va escriure un verset força conegut a Boston:
“And this is good old Boston,
The home of the bean and the cod,
Where the Lowells talk only to Cabots,
And the Cabots talk only to God.”
que podem traduir aproximadament per:
“I així és la vella Boston,
país de les mongetes i el bacallà,
on els Lowell només es parlen amb els Cabot,
i els Cabot només parlen amb Déu”
Hem pogut obtenir resultats de 30 dels 31 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 8 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Més de la meitat dels voluntaris pertanyen al llinatge 3, que engloba gairebé tots els voluntaris Cabot del Maresme i la majoria dels de Mallorca. Per tant, veiem l’origen comú de Cabots del Mallorca i del Maresme.
Calafell és un cognom freqüent a Mallorca, especialment a Andratx i Valldemossa, i la Segarra i l’Urgell. De la població homòmina del Baix Penedès, que al seu torn és un diminutiu de Calaf.
Hem pogut obtenir resultats de 24 dels 27 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a sis llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Destaquen dos llinatges: el llinatge 1, que engloba la majoria dels voluntaris originaris de la Segarra, l’Urgell, el Bages i el Maresme, i el llinatge 2, que correspon als Calafell mallorquins; com que no hem trobat el llinatge 2 al Principat, no podem saber quin era l’origen d’aquests Calafells de Mallorca.
Cardona. Cognom freqüent, especialment a Eivissa (on el porta més d’un 1% de la població) i a Menorca. També al Solsonès, el Baix Ebre, el Maestrat, la Ribera Baixa i la Marina Alta i el Matarranya. Fora dels Països Catalans, és freqüent a Montsó, a la comarca saragossana de las Cinco Villas, i a Granada. Prové de la població homònima, d’etimologia incerta. És un cognom bastant freqüent a Barcelona el 1389, i el portaven també immigrants francesos (occitans) a Barcelona el 1637 (Cardonne és freqüent a l’Aquitània).
Hem pogut obtenir resultats de 74 dels 78 voluntaris d’aquest cognom, que pertanyen a 33 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Els llinatges més freqüents són el 21, a les Terres de l’Ebre, el Matarranya, els Ports i altres sones de l’Aragó, i el 25, a la Marina Alta, l’Alacantí i Eivissa.
Casajuana. Cognom poc freqüent, excepte al Bages. De Casa Joana, equivalent a Casa de Joan.
Hem pogut obtenir resultats de 26 dels 28 voluntaris d’aquest cognom, que només pertanyen a cinc llinatges (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). De fet, el llinatge 1 engloba més del 60% dels voluntaris. El fet que les distribucions espacials dels diferents llinatges coincideixin força fa pensar en un origen únic del cognom però amb una incorporació força antiga de diferents cromosomes Y a través de pubilles que transmetien el cognom, d’adopcions o de falses paternitats.
Codina. Cognom força freqüent, especialment a Osona, el Solsonès, el Berguedà, la Segarra, l’Alt Urgell i la Noguera. De codina, roca a flor de terra que fa un clap nu de la vegetació; existeix també la forma Codinachs. Es troba ja al fogatge de Barcelona de 1389.
Hem pogut obtenir resultats de 57 dels 63 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat ser extraordinàriament diversos, ja que pertanyen a 34 llinatges (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Només dos llinatges assoleixen una certa freqüència: el llinatges 24, present Osona, el Solsonès i l’Urgell, i el llinatge 29, a la Segarra i el Barcelonès. Com a anècdotes, podem assenyalar que els dos voluntaris menorquins tenen orígens a Hostalric o Aiguafreda, i que un voluntari que ens informa que l’avantpassat més antic que coneix va néixer a Corfú (Grècia), pertany al mateix llinatge que Codines de Taradell i Badalona.
Comas. Cognom ubicu, especialment a les comarques gironines, Sa Pobla i Binissalem; la forma Comes és comuna a l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà, mentre que Coma assoleix les màximes freqüències al Ripollès, la Garrotxa i el Berguedà, a més de ser present a la Catalunya Nord (especialment als Aspres). De coma, petita vall. Es troba ja al fogatge de Barcelona de 1389.
Hem pogut obtenir resultats de 68 dels 75 voluntaris d’aquest cognom, que pertanyen a 48 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Es tracta d’una diversitat genètica molt elevada, cosa que indica que la freqüència d’aquest cognom s’explicaria per que es devia inventar un gran nombre de vegades. Només un llinatge agrupa més de tres individus: es tracta del llinatge 13, present al Maresme, el Pla de l’Estany i Osona. La mutabilitat de la grafia del cognom queda palesa per la seva variació dintre d’alguns llinatges (és a dir, parents que escriuen el seu cognom de manera diferent). Així, en diversos llinatges s’alternen Coma i Comas, o Comas i Comes.
Danés és un cognom molt poc freqüent: es troba gaire bé només a la Garrotxa, Osona i el Ripollès. L’etimologia aparent, derivada del gentilici de Dinamarca, podria ser espúria; alternativament, podria procedir de deners (caporals de milícia).
Hem trobat que els 17 voluntaris Danés són descedents de tres avantpassats diferents. Dels haplogrups (tipus de cromosoma Y) més abundants a Dinamarca no se’n troba cap entre aquests fundadors; per tant, no sembla que l’origen del cognom Danés sigui a Dinamarca, i és més probable que provingui dels deners. Els tres llinatges que hem detectat tenen una distribució geogràfica molt clara: l’1 a la Garrotxa, el 2 al Ripollès i el 3 a la Selva.
Estruch. Cognom moderadament freqüent, especialment a les comarques valencianes de la Safor i la Ribera, i al Bages, l’Anoia i la Segarra. D’astruc (feliç, afortunat); era un nom freqüent entre els jueus medievals.
Hem pogut obtenir resultats de 41 dels 43 voluntaris d’aquest cognom, que pertanyen a 9 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Destaquen el llinatge 2, que agrupa Estruchs del Bages i el Solsonès, el llinatge 3, present en gairebé tots els Estruch valencians, i el 4, propi de l’Anoia, el Baix Llobregat i el Penedès. Aquests tres llinatges, que engloben la major part dels Estruch, pertanyen respectivament als haplogrups J2a-M410*, J2a-M92 i J2b-M12, que són relativament poc freqüents aquí (un 7% en conjunt), però que ho són molt més a Itàlia, Grècia i els Balcans. També són més freqüents en els jueus (un 19%), per la qual cosa no es pot descartar que alguns Estruch actuals siguin descendents de jueus.
Ferrer. Cognom ubicu, de múltiples grafies (Ferré, Farré, Farrés, Ferrés). El porta més d’un 1% de la població d’Eivissa i supera el 3% a Formentera. També és força abundant a la Catalunya Nord. Presenta freqüències superiors a la mitjana a les comarques gironines, a l’Anoia i a la província de València. Fora dels Països Catalans, és freqüent a l’Aragó, Almeria, Múrcia, Conca i Granada. La forma Farré és particularment freqüent a les comarques de Lleida i el Pirineu occidental, mentre Ferré és abundant a les Terres de l’Ebre, Farrés a Osona i el Ripollès i Ferrés a la Garrotxa. Ferrer era el cognom més freqüent a Barcelona el 1389; Abenalí Ferrer és un morisc present al fogatge de Móra d’Ebre del 1496; cinc immigrants francesos (occitans) a Barcelona el 1637 es deien Farrer, una forma pràcticament extingida en l’actualitat.
Hem pogut obtenir resultats de 90 dels 95 voluntaris d’aquest cognom, que pertanyen a 66 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Es tracta d’una diversitat genètica molt elevada, cosa que indica que la freqüència d’aquest cognom s’explicaria per que es devia inventar un gran nombre de vegades. Alguns llinatges mostren una certa coherència, com el 38, que agrupa dos dels tres voluntaris eivissencs (més un alre d’una altra illa: Puerto Rico), o el llinatge 7, a l’Anoia/Segarra/Solsonès. La mutabilitat de la grafia del cognom queda palesa per la seva variació dintre d’alguns llinatges (és a dir, parents que escriuen el seu cognom de manera diferent). Així, dos dels voluntaris del llinatge 14 es diuen Farré i el tercer es diu Farrés; o un Farré i un Ferrer en el llinatge 32, tot i que tots dos són originaris de Vic; o un Ferré i un Ferrés en el llinatge 51.
Fortuny. Cognom moderadament freqüent, especialment prevalent al Camp de Tarragona, a la Noguera, a l’Alta Cerdanya i a Menorca. Del nom llatí Fortunius. Hi ha documentat un clergue Fortunius el segle IX.
Hem pogut obtenir resultats de 54 dels 57 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 23 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Destaquen dos llinatges: el llinatge 1, que engloba la majoria dels voluntaris tarragonins i del Penedès, i el llinatge 16, prevalent al Baix Camp.
Gasull és un cognom poc freqüent, amb pics de freqüència disjunts al Baix Empordà, la Segarra i la Terra Alta; la forma Gassull és molt poc freqüent. D’etimologia àrab, se n’han proposat diferent orígens: de la tribu sahariana dels Kazula (vegeu la localitat gaditana d’Alcalá de los Gazules), de uazul (‘molt generós’), de gasûl (‘sabó’), o d’algazul (‘sosa’).
Hem trobat que els 33 voluntaris són descedents de 8 avantpassats diferents. Dels haplogrups (tipus de cromosoma Y) més abundants al Nord d’Àfrica, només se’n troba en un d’aquests fundadors; per tant, la majoria dels Gasull no són descendents de nordafricans, malgrat l’etimologia del cognom. Els descendents d’aquests fundadors mostren una clara estructura grogràfica: així, el llinatge 1 agrupa els Gasull originaris del Gironès i el Baix Empordà (i que, per tant, són descendents d’un avantpassat comú encara que no ho sàpiguen); el llinatge 3 és majoritari a l’Urgell, i el 4 abunda a la Segarra. Les formes Gassull i Gasulla es donen cadascuna en diferents llinatges, i comparteixen diversos avantpassats comuns amb Gasulls. Per tant, són variacions que es van originar a partir de Gasull, més d’una vegada i independentment.
Grau. Cognom ubicu, amb pics al Pirineu, al Priorat, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre, i València. La forma Garau és força difosa a Mallorca. Del patrònim germànic Guerau.
Hem pogut obtenir resultats de 69 dels 75 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 39 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Malgrat l’origen germànic de Guerau, només un 7.7% dels fundadors d’aquest cognom porten cromosomes Y freqüent al centre d’Europa, una fracció un xic menor que la població general (on és un 9.8%). Per tant, aquest nom (i posterior cognom) va tenir una difusió cultural, independent de l’origen de qui el portava.
Gual. Cognom moderadament freqüent, un xic més abundant a la Segarra, l’Anoia, la Conca de Barberà i l’Alt Penedès, a Mallorca i a la Plana de Castelló. La forma Gol és corrent al Penedès. De l’antropònim germànic Wadald.
Hem pogut obtenir resultats de 66 dels 68 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 23 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Molts Guals catalans pertanyen al llinatge 3; els Guals de Castelló, en canvi, són majoritàriament dels llinatges 9 i 10. El llinatge 8 és molt abundant Mallorca, i es troba també a la Marina d’Alacant, que fou repoblada amb mallorquins després de l’expulsió dels moriscos. La meitat dels Gol són també del llinatge 3, cosa que fa pensar en un pur canvi ortogràfic de Gual a Gol; en canvi altres Gol cauen en llinatges on només es dóna aquesta forma i que podrien tenir un origen independent de Gual.
Guasch és un cognom moderadament freqüent, particularment al Conflent, l’Alt Camp i la Conca de Barberà, a les Pitiüses i al Maestrat. A Mallorca és freqüent la forma Guasp, i Gasch a la Cerdanya i l’Alt Urgell. De gascó, nadiu de la Gasconya. Se’n troba un exemple entre els immigrants francesos al fogatge de 1637.
Hem trobat que els 75 voluntaris Guasch són descedents de 22 avantpassats diferents. Dels haplogrups (tipus de cromosoma Y) que són clarament més freqüents a la Gasconya que a Catalunya, només se’n troba un (I2-M223) en el fundador d’un llinatge Gasch. Tanmateix, molts haplogrups són comuns entre ambdós territoris, i no podem descartar que, sobretot dintre l’haplogruyp R1b, hi pugui haver també fundadors provinents de la Gasconya. D’entre els 22 llinatges que hem detectat, destaquen el llinatge 9, estès per l’Alt Camp, però també entre els Guasch d’Eivissa i els Guasp de Mallorca; l’1, freqüent a l’Urgell i comarques veïnes; i el 18, típic del Pendès però present en altres comarques.
Llach. Cognom poc abundant, típic de la Garrotxa, el Pla de l’Estany, el Gironès i Perpinyà. Se’n troba un exemple entre els immigrants francesos al fogatge de 1637.
Hem pogut obtenir resultats de tots els 26 voluntaris d’aquest cognom, que pertanyen a 8 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Es tracta d’una diversitat genètica moderadament elevada per a un cognom relativament freqüent. Veiem que els Llach de les comarques gironines pertanyen a quatre llinatges diferents (precisament, els anomenats de l’1 al 4), i també són de llinatges particulars els Llach pirinencs (el llinatge 6), del Berguedà (7) i de Castelló (8). Cal remarcar que el fundador del llinatge 1 pertanyia a l’haplogrup C*, que es troba en freqüències elevades a l’Àsia Oriental, i que a Europa difícilment es dóna més enllà d’Europa Oriental. Entre els més de 400 fundadors de llinatges que hem analitzat fins ara, aquest és l’únic C* que hem trobat.
Maimó. Cognom poc abundant, amb una distribució irregular a Catalunya, però més freqüent a Mallorca, i especialment a Felanitx, Ariany i Lloret de Vistalegre. La forma Maymó és més prevalent al Principat. De l’àrab o de l’hebreu Maimun, antropònim que pot significar “feliç”, “fidel, constant” o “iemenita” (ja que el Iemen era l’Aràbia Feliç). El segle XIV, a Montuïri (Mallorca), un Jacob ben Maymó es canvià el nom a Pere Onís.
Hem pogut obtenir resultats de 28 dels 29 voluntaris d’aquest cognom, que pertanyen a 12 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). El llinatge 7 agrupa pràcticament tots els Maimons mallorquins; pertany a l’haplogrup R1b-SRY2627, la freqüència més alta del qual es troba a Catalunya. Per tant, és més versemblant un origen peninsular que no pas àrab o jueu. Només el llinatge 1, que porten dos voluntaris del Barcelonès i del Vallès Oriental, porta un haplogrup, E-M81, molt freqüent al Nord d’Àfrica i que fa pensar en un origen magribí.
Mas. Cognom ubicu, especialment freqüent al Vallespir, la Catalunya Central, Mallorca i Alacant. Ja era freqüent a la Barcelona del 1389, i entre els immigrants francesos de principis del s. XVII.
Hem pogut obtenir resultats de 50 dels 54 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 36 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú).Aquesta gran diversitat d’orígens és típica dels cognoms molt freqüents, com Mas. Destaca el llinatge 3, escampat des de la Cerdanya fins a Santa Pola, el llinatge 14, freqüent a Mallorca, i el 22, a l’Anoia i la Conca de Barberà; cap altre llinatge no agrupa més de dos voluntaris.
Massot. Cognom poc freqüent, amb pics al Rosselló, l’Empordà, al Segrià, a la Terra Alta i a Andratx. De l’antropònim àrab Mas’ud (ajudat, se suposa que per la gràcia divina), o, alternativament, hipocorístic (diminutiu afectuós) de Tomàs, via Tomassot. Hi ha documentat Brahem Maçot, cap de casa morisc a Benissanet el 1496.
Hem pogut obtenir resultats de tots 34 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 10 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Tots els Massot lleidatans provenen d’un avantpassat comú; però, en canvi, els Massot gironins provenen de quatre llinatges diferents. Els Massot de la Ribera d’Ebre pertanyen a l’haplogrup E-M81, que es troba en un 2% dels catalans però en un 65-75% dels magrebins, per tant, podrien ser efectivament descendents de moriscos. Pel que fa a l’ortografia, veiem l’alternança Massot/Masot dins de molts llinatges, per la qual cosa ha degut canviar sovint de l’una a l’altra forma.
Melis. Cognom poc freqüent: a Catalunya es troba gairebé exclusivament a les Garrigues, mentre que a Mallorca és més freqüent, especialment a Manacor, Sant Llorenç des Cardassar i Capdepera. Del nom personal àrab Mahli.
Hem pogut obtenir resultats de 23 dels 24 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 6 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Els Melis de Mallorca pertanyen gairebé tots al llinatge 5, així com alguns de la Safor; veiem, doncs, un altre exemple de la repoblació d’aquesta zona amb mallorquins després de l’expulsió dels moriscos. El llinatge 5 porta l’haplogrup R1b-U152, cosa que en descartaria l’origen àrab, ja que aquest haplogrup és pràcticament absent al nord d’Àfrica; en canvi, podria assenyalar un altre origen per als Melis mallorquins: el cognom Melis és molt freqüent a Sardenya i, per bé que R1b-U152 no hi és tan abundant com al nord d’Itàlia, sí que hi és més freqüent que a casa nostra.
Miquel. Cognom poc freqüent, més abundant al Vallespir, el Pla d’Urgell, l’Anoia, l’Alt Camp i la Conca de Barberà, i en zones de València i Mallorca. Se’n troba un exemple entre els immigrants francesos al fogatge de 1637; el cognom Miquel és relativament freqüent al Llenguadoc i la Gasconya.
Hem pogut obtenir resultats de 65 dels 71 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 25 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Aproximadament la meitat dels voluntaris pertany a un de cinc llinatges: el 2, freqüent a l’alt Camp i la Conca de Barberà; el 14, a la rodalia de Barcelona; el 15, dispers pel Penedès, la Conca de Barberà i Lleida; el 3, que engloba la majoria dels voluntaris gironins, i el 4, que es troba al Pla d’Urgell.
Moragues. Cognom poc freqüent. La forma Moragas abunda a la Selva interior, mentre que Moragues és corrent a les Garrigues, la Safor, la Ribera Alta, la Marina, i a Mallorca, a Muro, Petra i Estellencs. Francesitzat en Mouragues es troba al Vallespir. Una moraga és una foguera en què es cremen mates de cigrons madurs, i també una oliva cuita al caliu; probablement prové de l’àrab muḥraqa ‘incendi’. Se’n troba un exemple entre els immigrants francesos al fogatge de 1637.
Hem pogut obtenir resultats de 47 dels 53 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 16 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Els llinatges mostren una clara estructura geogràfica: a Mallorca trobem els llinatges 2 (a Esporles i Puigpunyent), 11 (a Muro) i 1 (a Palma); els Moragues del Vallès Occidental, la Selva, les Garrigues i la Safor provenen de quatre llinatges diferents. Cal destacar que, malgrat la possible etimologia àrab de la paraula moraga, cap dels llinatges tindria un origen al Nord d’Àfrica; per tant, sembla que la paraula hauria passat al català abans de la fundació del cognom.
Nàcher. Cognom freqüent només a València, i especialment a l’Horta Sud, la Vall d’Albaida, i la Plana de Castelló. Del nom àrab Nağğar.
Hem pogut obtenir resultats de 23 dels 24 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 9 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Així, el llinatge 1 és freqüent a la Costera i a la Vall d’Albaida, el 3 a Massanassa i a la ciutat de València, i el 4 també al Cap i Casal. Tot i cap dels llinatges no pertany a l’haplogrup (tipus de cromosoma Y) més freqüent al Nord d’Àfrica, el llinatge 1 pertany a l’haplogrup J1-M267*, molt freqüent a la Península Aràbiga, i els llinatges 2, 3 i 4 pertanyen a J2a-M410*, molt freqüent també al Pròxim Orient. Per tant, és possible que uns dos terços dels Nàcher actuals siguin descendents de moriscos.
Nadal. Cognom força freqüent a l’Alta Cerdanya, l’Urgell, l’Alt Urgell, la Conca de Barberà i el Priorat; a la Llitera; al Comtat, l’Alcoià, la Costera, la Safor i la Ribera Baixa; i a Mallorca, a Manacor i Sant Llorenç des Cardassar. Fora dels Països Catalans és freqüent a Múrcia, i a les localitats aragoneses de Belchite i Carinyena. Del dia de Nadal, encara que el seu ús com a nom de pila és també molt antic, essent documentat al segle X. Sis immigrants occitans són presents al fogatge de Barcelona del 1637; Nadal és un cognom força corrent a la Dordonya.
Hem pogut obtenir resultats de 70 dels 74 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 40 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Essent un cognom freqüent, Nadal ha resultat ser genèticament molt divers. Destaquen només el llinatge 7, que agrupa part dels Nadal mallorquins i alacantins, el llinatge 4, que presenten part dels voluntaris tarragonins, i el llinatge 35, propi de l’Alta Segarra.
Oriol. Cognom poc freqüent, més abundant al Rosselló, les Garrigues, la Segarra, Osona i l’Empordà, al Faió (Matarranya) i a la ciutat de Saragossa. Prenom d’origen llatí, potser d’aureolus, ‘daurat’. Com a nom de pila, és documentat al s. X, i, en un dels primers exemples de cognom hereditari, apareix el 1044 Joanne (Joan) Auriol, fill d’un Auriol.
Hem pogut obtenir resultats de 24 dels 34 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 10 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Predomina el llinatge 6, que és l’únic que es troba al Priorat, Baix Camp i la Ribera d’Ebre.
Pitarch. Cognom moderadament freqüent al País Valencià, especialmente a la Plana de Castelló, Maestrat, Alcalatén i Ports. De la localitat de Pitarque, a Terol, que, segons Corominas, provindria de l’íbero-basc petarriko, pedra petita.
Hem pogut obtenir resultats de 49 dels 50 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a només tres llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Més de dues terceres parts dels voluntaris pertanyen al llinatge 3, que és ubicu en l’àrea de distribució del cognom. Per tant, encara que no ho sapiguen, molts dels Pitarch formen una gran família. El llinatge 2 s’ha trobat en 12 dels voluntaris, els ancestres dels qual es concentren a la Plana Baixa. Finalment, dos voluntaris (de Quart de les Valls i de Barcelona) formen el llinatge 1. Molts Pitarch residents a Catalunya poden remuntar la seva història familiar fins a avantpassats nascuts a Barcelona; tanmateix, són dels mateixos llinatges que els Pitarch castellonencs i, per tant, són d’origen castellonenc. Un dels nostres voluntaris es diu Pitart; com que està emparentat genèticament amb els Pitarch, podem concloure que Pitart és una variant ortogràfica de Pitart i no pas un cognom diferent.
Pons. Cognom ubicu. És el més freqüent a Menorca, on el porta un 5% de la població. Del nom llatí Pontius, derivat de Pontus, el mar. Com a prenom es troba ja el s. X. Es bastant freqüent a la Barcelona del 1389, i també entre els immigrants occitans dels segles XVI i XVII, ja que és freqüent a l’Arièja, Lot, Aveyron, Lozère i Hautes-Alpes.
Hem pogut obtenir resultats de 67 dels 70 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 41 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup d’homes descendents d’un avantpassat comú). Així, els nou voluntaris originaris de Menorca formen cinc famílies biològiques diferents.
Raga. Cognom poc freqüent, típic del Montsià, l’Horta Sud i la Ribera Baixa. Aparentment d’origen basc.
Hem pogut obtenir resultats de 20 dels 22 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 6 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Cinc d’aquests sis llinatges, i especialment el llinatge 2, es troben als Raga originaris de Catarroja i altres localitats de l’Horta Sud, mentre que tots els Raga d’Ulldecona (Montsià) són d’un altre llinatge, el llinatge 6.
Reixach. Cognom poc freqüent, més abundant al Rosselló, la Garrotxa i al Pla de l’Estany. Potser del nom cèltic de persona Rixa; la relació amb el topònim Reixac no és clara.
Hem pogut obtenir resultats de 25 dels 30 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 16 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú), cosa que implica que és un cognom genèticament força divers en relació a la seva relativa biaxa freqüència. Destaquem el llinatge 6, portat per Reixachs de la Garrotxa, el Segrià i el Vallès Occidental. No s’aprecia cap relació entre llinatge i ortografia (Reixach / Rexach / Rexachs), cosa que fa pensar que els canvis ortogràfics van ser freqüents.
Ricart. Cognom moderadament freqüent. És un xic més abundant als Aspres, el Ripollès, la Cerdanya, Osona, la Noguera, l’Urgell, el Pallars Sobirà; i al Camp de Túria, l’Horta Sud, i la ciutat de València. Del nom de persona d’origen germànic, documentat ja l’any 944.
Hem pogut obtenir resultats de 63 dels 70 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 28 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú), alguns dels quals presenten distribucions geogràfiques molt concretes. Així, trobem el llinatge 4 al Pallars Sobirà, el llinatge 5 a l’Urgell i les Garrigues, el 9 al Vallès Occidental, el 12 a la ciutat de València, el 17 al sud del Segrià i el 20 a Vic.
Robert. Cognom moderadament freqüent. És un xic més abundant al Rosselló, l’Alt Camp, la Cerdanya i el Pla de l’Estany, i, amb la grafia Rubert, a la Plana de Castelló i el Baix Maestrat. Del nom de persona d’origen germànic.
Hem pogut obtenir resultats de 52 dels 56 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 25 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Trobem el llinatge 11 al Garraf i el Baix Penedès, el llinatge 13 al Camp de Tarragona, i el llinatge 23 al Baix Penedès i el Baix Camp. Però destaca el fet que els Rubert de Castelló (especialment de Vila-real i Borriana) pertanyen a vuit llinatges diferents, cosa que implica que l’herència social d’aquest cognom es va desacoplar sovint de l’herència biològica.
Roig. Cognom ubicu; a la Catalunya Nord és més abundnt al Rosselló. Al Principat és un xic més freqüent al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre. Al País Valencià és molt freqüent, particularment al Maestrat, l’Horta Nord i la Ribera Alta. També és molt freqüent a les Pitiüses, i a Campos, Porreres i Felanitx. Del malnom que descriu el color del cabell o de la pell. Ja era bastant freqüent al fogatge de Barcelona del 1389.
Hem pogut obtenir resultats de 64 dels 67 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 44 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Es tracta d’un cognom genèticament molt divers, amb molts orígens diferents, com es podira preveure a partir de la seva freqüència i del fet que es va originar com a renom.
Roma. Cognom poc freqüent. A Catalunya té dos focus, al Ripollès i Osona, i a la Noguera i el Pla d’Urgell. De la ciutat italiana.
Hem pogut obtenir resultats de 35 dels 39 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 12 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). La majoria de voluntaris de la Cataluya Central, Osona i el nord del Baix Llobregat pertanyen al llinatge 3; altres Roma osonencs formen el llinatge 1. En canvi, els Roma de Ponent s’agrupen en un llinatge, el 9, que pertany a l’haplogrup R1b-U152, molt freqüent precisament al nord i centre d’Itàlia. També hem analitzat (gairebé accidentalment) alguns Romà alacantins, que són genèticament diferents de tots els Roma.
Ros. Cognom ubicu. A Catalunya es troba arreu, amb un pic al Pallars Sobirà; abunda també al Conflent i a Perpinyà. A les Balears, és més freqüent a Eivissa, i, dins de Mallorca, a Pollença. A la Franja de Ponent és especialment abundós a Casp i Favara de Matarranya, i a València, a l’Horta Nord, i la Canal de Navarrés. Fora dels Països Catalans, es troba a Terol, Múrcia i Navarra. Originat a partir del sobrenom que descriu el color del cabell. Ja el 969 es troba un Exemeno Roso a Cervelló, el 999 un Vifredus Rosso a l’Urgellet i el 1029 un Witardo Ross, també a Urgellet. Cal remarcar però, que ens aquesta època es tractava de renoms personals no hereditaris. Com a veritable cognom, ja es troba entre els més freqüents a Barcelona el 1389. També el portaven immigrants francesos a la Barcelona de principis del segle XVII.
Hem pogut obtenir resultats de 62 dels 66 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 43 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Aquest gran nombre de llinatges diferents indica una heterogeneïtat genètica resultat de l’elevada freqüència del cognom i del seu origen com a renom. Destaca només el llinatge 18, que engloba la majoria dels voluntaris Ros de l’Alt Penedès i el Baix Llobregat. Cal remarcar que un 28% dels fundadors del cognom Ros pertanyen a haplogrups com I1-M253* o R1b-L21* que són més freqüents al Nord i Est d’Europa, mentre que en la població general aquests tipus de cromosoma Y es troben en una freqüència menor (15%).
Sabater. Cognom de freqüència mitjana. A la Catalunya Nord, és típic del Conflent. Al Principat, la grafia Sabaté és més freqüent que Sabater, i és molt abundant al Priorat, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, mentre que Sabater és freqüent al Baix Empordà i el Montsià. Sabatés només assoleix certa freqüència a l’eix Ripollès-Osona-Vallès Oriental. Al País Valencià, Sabater és especialment freqüent als Ports, l’Alt Maestrat, la Safor i el Camp de Túria. De l’ofici de sabater. Ja era freqüent a la Barcelona del 1389. També el portaven immigrants francesos a la Barcelona de principis del segle XVII, ja que és comú al Llenguadoc.
Hem pogut obtenir resultats de 70 dels 72 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 37 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Aquest gran nombre de llinatges diferents indica una heterogeneïtat genètica resultat de l’elevada freqüència del cognom i del seu origen com a nom d’ofici. Destaquen el llinatge 9, que es troba al Priorat, Ribera d’Ebre i Garraf; el llinatge 20, també a la Ribera d’Ebre, Terra Alta i Baix Camp; el llinatge 4, que relliga la Garrotxa i Castelló; i el llinatge 16, dispers per diverses comarques de la Catalunya Nova. Cal remarcar que sovint, dins d’un llinatge s’alternen les grafies Sabater i Sabaté, cosa que indica que el canvi ortogràfic dins una família ha estat freqüent.
Sala. Cognom força freqüent. A la Catalunya Nord, es troba al Vallespir; al Principat, és especialment freqüent a la Cataunya central. A les Balears, es troba a Eivissa. Al País Valencià, és típic de la Canal de Navarrés, l’Alacantí, la Marina Alta, la Ribera Baixa i la Costera. Sala és també un cognom freqüent a la Llombardia i a altres regions del Nord d’Itàlia, i Salle abunda a França. De sala en sentit de cambra de rebre, però també està documentat com a nom de persona. Ja era freqüent a la Barcelona del 1389. També el portaven força immigrants francesos a la Barcelona de principis del segle XVII.
Hem pogut obtenir resultats de 64 dels 65 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 48 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Es tracta d’un cognom genèticament molt divers, amb molts orígens diferents, com es podia preveure a partir de la seva freqüència. Destaquen lleugerament els llinatges 19 al Bages (però on hi trobem cinc altres llinatges), 14 al Pla de l’éstany i 46 a la Conca de Barberà.
Salom. Cognom poc freqüent. Al Principat és present a l’Anoia i a les Terres de l’Ebre. És més abundant a Mallorca, especialment a Binissalem, Santa Maria del Camí i Ses Salines, i al País Valencià, a la Ribera Alta, la Safor i el Baix Maestrat. De l’hebreu shalom, ‘pau’.
Hem pogut obtenir resultats de 41 dels 44 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 13 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). El 85% dels Salom mallorquins pertanyen a un de quatre llinatges; un llinatge engloba quasi tots els Salom del Montsià i de Castelló, i un altre és característic de Carcaixent. Tres dels llinatges (7, 8 i 9, difosos per Mallorca, Carcaixent i Menorca) pertanyen a l’haplogrup E-M81, molt més freqüent al Nord d’Àfrica que no pas a casa nostra, mentre que els llinatges 10, 11 i 12, bàsicament mallorquins, presenten haplogrups més freqüents entre els jueus sefardites que no pas a Mallorca. Per tant, un 56% dels voluntaris Salom podrien tenir avantpassats nordafricans o jueus.
Santacana. Cognom poc freqüent, típic de l’Alt Penedès, la Conca de Barberà i comarques veïnes. De Sancta Cànea, Santa Càndida.
Hem pogut obtenir resultats de 29 dels 30 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer només a cinc llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). De fet, tres llinatges expliquen el 93% dels voluntaris Santacana: el llinatge 5 és el més extens i es troba al Penedès i la Conca de Barberà; el llinatge 2 és present a l’Alt Penedès, l’Anoia i el Baix Llobregat, i el llinatge 3 es troba a la Conca de Barberà i l’Alt Penedès.
Serra. Cognom ubicu, especialment freqüent a les Balears, i en particular a Formentera i a Sa Pobla, on el porta un 5% de la població. Al Principat abunda més a la Catalunya Central, la Garrotxa, el Pla de l’Estany i el Conflent. De ‘serra’, cadena de muntanyes. Ja era freqüent a la Barcelona del 1389. També el portaven molts immigrants francesos a la Barcelona de principis del segle XVII, ja que la forma Serre és comú a l’Alvèrnia. Serra és també freqüent a Sardenya.
Hem pogut obtenir resultats de 55 dels 60 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 37 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Es tracta d’un cognom genèticament molt divers, amb molts orígens diferents, com es podia preveure a partir de la seva freqüència.
Soler. Cognom ubicu. A la Catalunya Nord, és típic del Vallespir. Al Principat, les formes Soler (més freqüent) i Solé presenten una distrbució complementària: Soler és més abundant a la Catalunya Vella (excepte el Pallars) i Solé predomina a la Catalunya Nova. Al País Valencià és tan abundant com a Catalunya, encara que pràcticament només es trobi la forma Soler. A les Balears també predomina Soler, encara que és menys freqüent. També es troba al Baix Aragó, Carinyena, Daroca, Terol i el Maestrat aragonès, cosa que fa pensar en un origen indepedent a l’Aragó, i a Múrcia, Almeria i Màlaga. De llatí solarium, solar, terreny. El portaven molts immigrants francesos a la Barcelona de principis del segle XVII, ja que la forma Soulé és comú a tot Occitània.
Hem pogut obtenir resultats de 87 dels 91 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 63 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Aquest és un nombre altíssim de fundadors diferents, cosa que fa pensar que la freqüència elevada del cognom respon a un gran nombre d’events de fundació independents. La diversitat genètica entre els Soler és tan gran com a la població general; de fet, aquesta mostra de Solers és indistingible estadísticament de la població general. Només tres llinatges assoleixen una freqüència igual o superior a 4 individus: el llinatge 22, dispers per comarques de Tarragona i l’Alacantí, el 25, que agrupa alguns voluntaris amb orígens a Ponent, i el 30, que es troba en diferents localitats del País Valencià. En tres casos, els descendents d’un mateix fundador porten formes ortogràfiques diferents del cognom (Solé o Soler), cosa que reflecteix la facilitat amb què es produïen canvis en l’ortografia d’aquest cognom.
Taberner. Cognom poc freqüent, amb focus a la Selva, l’Horta Oest, Ariany (Mallorca) i Menorca. La forma Taverner és molt menys freqüent. De l’ofici de taverner.
Hem pogut obtenir resultats dels 29 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a vuit llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Així, el llinatge 1 engloba gairbé tots els Taberner de la Selva; el llinatge 5 predomina a Mallorca i es troba també a la Marina Alta (Alacant), possiblement com a reflex de la repoblació que s’hi va fer amb mallorquins després de l’expulsió dels moriscos; i el llinatge 8 identifica els Taberner de l’Horta Oest de València.
Tió. Cognom poc freqüent, present només amb certa freqüència a Osona; la forma Thió, bàsicament gironina, és encara més rara. De tió, tronc d’arbre.
Hem pogut obtenir resultats de 23 dels 24 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a vuit llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Així, el llinatge 5 engloba gairebé tots els Tió d’Osona; el llinatge 4 representa els Thió gironins, i el llinatge 8 relliga el Maresme i el Baix Llobregat.
Vidal. Cognom molt freqüent, entre els més abundants a la Catalunya Nord. Al Principat, presenta pics a la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà, la Cerdanya, la Terra Alta, les Garrigues i el Montsià. També es freqüent al Matarranya i la Llitera. A les Balears, és lleugerament més freqüent a Menorca. També és present a l’Aragó, Múrcia, Galícia, Lleó, el Véneto i el Llenguadoc. Nom de diversos sants, que significa ‘vivaç’, ‘sa’, ‘fort’, documentat com a nom ja el segle X. Ja era freqüent a la Barcelona del 1389. També el portaven molts immigrants francesos a la Barcelona de principis del segle XVII.
Hem pogut obtenir resultats de 67 dels 72 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 57 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Es tracta d’un cognom genèticament molt divers, amb molts orígens diferents, com es podia preveure a partir de la seva freqüència. Sembla que, en alguns casos, Vidal podria ser la traducció del nom hebreu Hayyim; tanmateix, la proporció de cromosomes Y que podria ser d’origen jueu en els Vidal és, com a molt, d’un 10%, igual que en la població general.
Vives. Cognom força freqüent. A la Catalunya Nord, és típic de l’Alta Cerdanya. Dins el Principat, és més freqüent a l’Alt Camp i l’Anoia. A les Balears, a Mallorca, especialment a Pollença. I al País Valencià, a la Plana. Del llatí vivas, ‘que visquis’, nom que es donava sovint a un infant.
Hem pogut obtenir resultats de 51 dels 52 voluntaris d’aquest cognom, i han resultat pertànyer a 23 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Destaquen els llinatges 4, 18 i 19, que conjuntament expliquen el 40% dels voluntaris i que es concentren a l’Alt Camp, el Penedès i l’Anoia.